Amics, en aquestes dates tan properes a retrobar valors i amors, vull compartir amb vosaltres una emoció que vaig posar sobre paper… La meva filla va regalar-me per sant Jordi, un llibre meravellós per a la memòria del cor i dels sentits: “El silenci dels telers” de l’Assumpta Montellà. En cito un paràgraf, d’una testimoni, la Dolors de l’Ametlla de Merola (1932): “La primera vegada que van tornar a passar els Reis després de la guerra, tenia set anys. L’amo va dir que féssim una carta, que alguna cosa ens cauria. Jo vaig demanar un quilo de pa blanc, perquè no n’havia menjat mai. A casa només teníem pa negre, aquell tan morè.” En llegir-lo, em vaig emocionar: els pobres amb prou feines teníem pa negre i cotó roig…  Ho he sentit tantes vegades…! El cotó roig era el cotó acabat de teixir o el que en l’argot tèxtil anomenàvem l’empesa. Les empeses eren “brutes” perquè contenien restes de les llavors de la closca del cotó, (tabac, en diem), i restes de cola de patata o de peix, una pel•lícula que banyava el fil abans de teixir, perquè fos mes resistent al frec del teler. A totes les fàbriques hi havia excedents de trossos tarats sobrers, que eren els teixits que els obrers s’enduien a casa. El següent pas d’aquestes empeses o teixits en brut, o cotó roig, era passar a l’industria del ram de l’aigua: els acabadors, no sempre a la mateixa colònia tèxtil. Allà els rentaven, encongien, blanquejaven i emmidonaven, segons el costum burgés de l’època de blanquejar-ho tot, com el pa, i la farina. Hem necessitat una o dues generacions, i que els fills dels obrers anessin a universitat, i tinguessin criteri propi, per tornar a fer el pa moreno, o de cereals integrals i posar-lo a taula com un bé burgés, això sí, més flonjo i fet del dia. A Aixovar ens vam preguntar com aquestes dones, sense mitjans industrials, endolcien el cotó amb l’aigua del riu i moltes rentades, i ho vam aplicar a les nostres peces de manera artesanal. Ara tenim un cotó roig, bo amable i tan tendre com el pa del dia! M’ha semblat una bona sintonia cultural i generacional, i una manera d’agrair a les nostres avantpassades, l’herència del safareig… Hem fet bugada! Que el 2014 sigui generòs, i carregat del cultura, treball, i sentit comú! L’equip d’Aixovar Text i fotografia: Rosa Escalé